'Lost' acaba, la llegenda comença

No renegaré de ‘Lost’, m’ha fet passar moments realment emocionants, excitants, intrigants… però un cop acabada la mega-trama més complexa que ha passat mai per la televisió (fins ara) he de dir que m’ha deixat un regust estrany al paladar. He navegat per fòrums, blocs, facebooks… i la reacció del públic s’ha de definir com a  mínim de dispersa: hi ha qui ha trobat en el final de ‘Lost’ (Perdidos) una revelació mística, hi ha qui ja la qualifica de genialitat literària, d’altres troben que s’ha acabat com s’ha pogut, hi ha qui no ha entès què cony ha passat al final, i tampoc ha faltat el grup de decepcionats que demanen que se’ls tornin les hores perdudes.

Si hem de ser rigorosos amb l’anàlisi del fenomen ‘Lost’, he de reconèixer que feia temps que no assistíem a una febrada televisiva d’aquest calibre (la web 2.0? El marketing viral? La història? La trama? Els guionistes? El disseny de producció? Els actors? Tot plegat? Sí, potser, sí), encara que vistes les reaccions, qui s’atreveix a valorar-la ara mateix? Fora del fenomen ‘Lost’, però, s’ha de reconèixer que aquesta sèrie marcarà, es vulgui o no, un abans i un després en la producció audiovisual. És una criatura televisiva del seu temps, no s’hauria pogut fer-se abans i segurament ningú no la signaria com a seva en el futur. És un exemple de com una bona història, amb una bona factura al darrera pot moure masses, però també és un exemple de com el business pot acabar amb la millor història del món, de com un argument pot esdevenir un test d’elasticitat de xiclets o en la invenció del quàdruple mortal. Perquè, sent honestos, amb tres temporades i una potent Iniciativa Dharma com antagonista dels nostres petits herois, no n’hauríem tingut prou? Calia fer una cinquena temporada fent desaparèixer l’illa en el temps i en l’espai? Calia trair totes les grans incògnites que van fundar la llegenda per crear un mutant cifi-fantàstic amb aspiracions místico-religioses? Entenc que els ianquis (i la humanitat en general) pateixin una desorientació vital davant la incertesa a la qual ens condueixen els temps que corren i que necessitem el sentiment de comunitat, la seguretat de pertànyer a alguna cosa transcendent, com l’aigua en un desert; però saltar-se tot el plantejament original per parir aquest final tant… perdut? ‘Lost’ sembla que al final ha devorat els seus creadors: la bèstia se’ls ha escapat de les mans.

En resum, tot i les estones d’autèntic plaer, dels llibres que s’han quedat sense llegir, de les pel·lícules sense veure, de les rentadores que s’han quedat sense estendre, dels plats que s’han hagut d’esperar a ser rentats, dels que no s’han arribat a ser cuinats mai i s’han substituït per una pizza (en el millor dels casos), he de dir que ‘Lost’ no es mereix el lloc que segur que ocuparà a l’Olimp de les sèries. Ha començat el temps de la llegenda. Ha mort Lost. Llarga vida a ‘Lost’!